Homenatge al Palau de la Música de Barcelona als 25 anys de la seva mort (27 novembre de 2008)

     La Rosa Sabater tenia la virtut de ser, a més d’una gran pianista, una excel·lent professora. I és que atresorava una condició primordial: li agradava la pedagogia, i a més en gaudia.

     És cert que no va crear “escola” a Catalunya. És a dir, del seu ensenyament no en va sortir un grup de pianistes continuadors del seu mestratge, ja que va haver de desenvolupar la seva tasca pedagògica al Conservatori de Friburg i no pas a Barcelona, com ella hagués desitjat de fer-ho de bon grat. Per tant, els seus veritables deixebles els trobem escampats arreu del món.

     Però hi ha un fet que no es pot menysvalorar: va ser la professora de piano als cursos de Santiago de Compostel·la i de Granada, des dels anys 1967 i 1976, respectivament. Allà els estudiants tenien el gran privilegi de poder-la conèixer i gaudir del seu mestratge i, per si fos poc, també del seu acolliment afectuós.

     En els seus darrers anys jo mateix vaig tenir l’oportunitat d’aprofitar el seu ensenyament: va ser del 1980 al 83, als esmentats cursos, més un altre de música de cambra a Camprodon, que va impartir juntament amb els mestres Gonçal Comelles i Marçal Cervera. Eren uns cursos intensius, amb una durada de tres setmanes, que sempre acabaves amb recança i enduent-te la petita frustració d’haver volgut esprémer encara més l’extraordinària professora. I això que la seva vitalitat era tan desbordant que al final de cada jornada, quan tots els estudiants estàvem esgotats, ella no trobava mai l’hora de plegar, i es mostrava tan eixerida com a primera hora del matí.

     Les seves qualitats com a persona eren les ideals per desenvolupar la tasca docent. Ara miraré de fer-vos-en cinc cèntims, amb el risc de deixar-me algunes coses. Era senzilla, captivadora, d’una simpatia exuberant; generosa i d’una energia engrescadora. I tot això teníem ocasió d’apreciar-ho tant a dintre com a fora de la classe, ja que sempre estava a punt per anar a prendre la llet merengada granadina amb tots els joves; ella deia que entre ells s’hi trobava ben a gust.

     Recordo un fet de la seva gran afabilitat. L’any 80, quan encara no ens coneixíem personalment, i volent-li fer saber el meu interès per assistir als seus cursos d’estiu, em vaig presentar sense previ avís a casa seva, a Vilassar de Mar. Després de la impressió de poder-la escoltar estudiant el piano, bocabadat, darrera la finestra que donava al carrer, vaig tenir encara altres sorpreses que poc m’imaginava: el seu acolliment exuberant i ple d’alegria, o com recordava perfectament que tres anys enrere havia estat al meu tribunal de Premi d’Honor de final de carrera, al Conservatori Municipal, fins i tot dient-me les obres que jo havia tocat.

     Recordo, també, una espurna de la seva senzillesa. Era el segon curs que anava a Granada, i per tant encara no tenia una relació prou estreta amb la Rosa. El primer dia es feia l’acte d’inauguració a la Catedral i en sortir, al bell mig de la plaça, plena de gom a gom com era, em va saludar efusivament de molt lluny, enlairant el braços, de tal manera que jo vaig pensar que es dirigia a una altra persona.

     Per reconèixer la seva simpatia desbordant, només cal veure qualsevol de les fotos de grup, on sempre la trobarem al bell mig dels deixebles amb un somriure de bat a bat.

     Endinsant-nos, ara, en les seves qualitats específicament pedagògiques, puc destacar el fet que, cada vegada que un deixeble interpretava una peça d’Iberia, feia l’efecte que la Rosa l’escoltava per primera vegada, com si a les mans d’aquell deixeble hi descobrís quelcom de nou; així d’inabastable era la seva il·lusió i el grau d’implicació amb nosaltres.

     Altres aspectes remarcables són la gran intuïció per trobar bones digitacions, així com la finor de la seva oïda, que li donaven una gran sensibilitat de cara al so i al pedal. Irònicament i amb molta gràcia, alguna vegada es disculpava amb els alumnes per tenir aquest do tan “inquisidor” i fer-los repetir tantes vegades un passatge.

    El repertori espanyol el brodava, amb la solvència de qui coneix el rerefons de les obres. En són exemples l’argument de l’òpera Goyescas, o la imitació tímbrica de les campanes d’església a la música d’Albéniz; com ella ens deia, si una cosa hi ha a Espanya són esglésies. Quan ensenyava Falla o Albéniz imitava, talment como una “cantaora” andalusa, el so penetrant del cante jondo; una mostra seria la punyent darrera nota de la copla de El Albaicín, que ens la feia sentir en tota la seva intensitat.

    Hi ha un aspecte, però, que voldria destacar per damunt de tots, i és l’extraordinària capacitat de comunicació, que tenia molt a veure amb la seva extraversió gestual. No oblidaré mai les seves imitacions de la venedora de peix de El Puerto de Santa María, o quan el galant es cobreix amb la capa, a la introducció de Los requiebros.

     Alguna vegada ens havia comentat que era una cantant frustrada, però estic convençut que també podia haver estat una gran actriu. Ja al piano era una “actriu seductora”, com ens recorda el Sr. Antoni Sàbat en l’esplèndid i sentit article a la Revista Musical Catalana del mes d’octubre passat.

     Però també hi havia una Rosa Sabater molt crítica i exigent. Ella era fortament contrària al fet que un deixeble toqués una obra que no pogués dominar, que el sobrepassés tècnica i musicalment. Recordo l’enuig que va tenir quan una noieta de Madrid, de mà molt petita, li va interpretar Navarra, que aquell curs era obra obligada de final de carrera al Conservatori.

      I ara, si m’ho permeteu, un darrer apunt. Per a aquells estudiants que sortíem del niu, era un privilegi impagable poder escoltar la Rosa al piano, amb aquella gràcia especialíssima en el repertori espanyol, i fruint a pocs metres de la seva immensa aurèola i capacitat comunicativa: Albéniz, Falla, Mompou, Montsalvatge… esdevenien sublims a les seves mans.

      Puc donar fe que molts professionals del piano de tot l’estat, en sentir el nom de Rosa Sabater, no poden menys que desfer-se en elogis i paraules de gratitud, a la mestra que, en un moment determinat, els va colpir fortament i que, tal com em va succeir a mi mateix, fins ens va donar l’empenta precisa per dedicar-nos al món de la música.

Moltes gràcies, Rosa.