para soprano y piano (15’)
AURORA BERTRANA (Girona, 1892- Berga, 1974)
va ser narradora, novel·lista i assagista. Va començar a guanyar la vida tocant el violoncel al Trio de senyoretes a Suïssa i va crear a París la primera jazz band formada només per dones. Afiliada a Esquerra Republicana de Catalunya, durant la Segona República se significà com a defensora dels drets de les dones, i va presidí el Lyceum Club de Catalunya. S’exilià a Suïssa i a França, on es relacionà amb intel·lectuals catalans com Pau Casals o Pompeu Fabra. Un cop retornada a Catalunya, continua escrivint i sobreviu treballant com a professora de francès i correctora. Encara que el seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana s’havia oposat al fet que Aurora escrivís, van col·laborar tots dos en l’experiència d’escriure conjuntament una novel·la repartint-se els capítols
L’auca de l’Aurora Bertrana Jocs Florals 8-VI-1966
Era l’Aurora Bertrana
una noia repatània.
Té una historia divertida
que a molts pot semblà avorrida.
Però a ella, a fe de Deu,
L’enuig li resultà lleu.
No li agradava obeir
i als pares feia patir.
Es passava nit i dia
rumiant quina en faria.
Llocs perillosos cercava
perquè el perill li agradava.
Als cirerers s’enfilava
i als marges, com una cabra.
I pispava confitures
Com totes les criatures.
I, tancada a la comuna,
hi feia literatura.
Decasíl·labs composava
per la pàtria ben amada.
“Catalunya, pàtria meva”,
escrivia amb goig i febre.
“Qui son els teus enemics?
entre tants parents i amics?”.
“Tots, tots parlen castellà
i jo no ho puc suportà”.
Només sis anyets tenia
quan tal poema escrivia.
Aviat deixà, però,
l’escriptura per l’acció.
Per al si esbargiment
li calia empipar gent.
De mainada no en mancava
que ella capitanejava.
Per a la dolenteria
tot l’escamot la seguia.
Als pares, els estimava,
però avorrits els trobava.
I els germanets, no cal dir,
l’acabaven d’avorrir.
Avis, ties i cosins,
no la omplien de per dins.
Volia viure aventures
d’aquelles de les lectures.
Als gosats el món obria,
per què no s’hi arriscaria?
Vuit anyets havia fet,
a viatjar tenia dret.
Volia fer grans viatges
sense noses no bagatges.
Cert cap-al-tard, ai, fatal,
en mitjons i davantal.
Deixà la casa paterna
fugint de fam i de feina.
Això de fam, és un dir,
perquè mai no en va patir.
I, de fer, no feia res,
que servís ni que valgués.
De menjar, ja en trobaria
en una o altra masia.
També trobaria jaç
en alguna granja o mas.
Entre horts i herba segada,
cap enllà, ella caminava.
La flaire era deliciosa,
i, la natura, formosa.
Però el sol es va colgà
i a fer-se fosc, començà.
Els ocells ja no cantaven
i les granotes raucaven.
Una au malaveranyera,
plorava dins de l’arbreda.
La noieta, esporuguida,
cercà recer, de seguida.
Volia menjar i beure
i algun bon jaç per a jeure.
Dins un gran mas es ficava
i aixopluc els demanava.
Els camperols s’esveraven
“d’on bens, nena?”, preguntaven.
I demanaven, “on vas?”,
però ella, parlar, que és cas!
Ja un àpat li preparaven
quan a la porta trucaven.
“Pam! Pam! Obriu, bona gent,
cerquem un infant dolent”.
“De casa se’ns va escapar
i el volem recuperar”
Mentre la noia, plorant,
A casa anava tornant.
Ja l’esperava la mare
amb olors de goig, mentre el pare,
Posava fi a l’escapada,
amb llarg sermó i plantofada.
De tant peregrina història
dono fe i en tinc memòria.
EPÍLEG:
Però que ella no escarmentà
també ho puc assegurar